4 revisions confinades

28/05/2020 — Anàlisis

Hola!

Em trobo, com tots vosaltres, confinat. I tot i fer teletreball, he tingut, com la majoria, temps per posar-me al dia amb sèries i pel·lícules que feia temps que volia veure o sobretot revisar. Remarco “revisar”, ja que tinc un nou projecte entre mans i m’estic enfocant només en veure tot allò que per diferents raons, m’ajudin a fer-lo créixer des del guió.

Es tracta del que serà el meu 3r Curtmetratge. Els meus dos anteriors, “Wolves” del 2016 i “Le Blizzard” del 2018, són curtmetratges de Gènere Fantàstic, però el nou podríem dir que forma part del Gènere de Terror.

Com que és el primer cop que escric en aquest Blog (i crec, que l’obro), no m’allargaré gaire. Això intentarà ser una petita llista d’obres que he reprès i el perquè ho he fet. Si us les voleu prendre com a recomanacions, endavant. Segur que hi trobareu part dels vostres gustos. Si us agrada el Terror i el Fantàstic, clar.

Comencem?

1. “Låt den rätte komma in”

Per mi, una de les millors obres de Gènere de la dècada dels 2000 és, sense dubte, “Låt den rätte komma in” del 2008 i dirigida per Tomas Alfredson (El Topo), aquí coneguda com “Deixa’m entrar”. Vull deixar clar que parlo de la versió Sueca i original d’aquesta, ja que hi ha un remake americà del 2010.

De què tracta?
Oskar és un nen al qui assetgen a la seva escola. Es fa amic d’una noia anomenada Eli que tot just s’acaba de mudar al mateix edifici. L’estranya arribada de la noia en aquesta població, coincideix amb una sèrie de morts. L’Oskar creu que ella és un vampir, però intentarà que la seva amistat estigui per sobre la seva por.

Perquè l’he revisat?
A part del seu Look, varies referències d’enquadrament i de composició entre l’espai i els seus personatges eren l’objectiu. També, però, i el més important, analitzar la capacitat que té Tomas Alfredson, el director, per jugar entre dos gèneres que molt sovint no van de la mà. Aquest film té moments de terror “pur” i altres d’estranya bellesa i emotivitat. Conjugar aquestes dues coses no és feina fàcil.

Menció especial a la preciosa BSO de Johan Söderqvist.

Miscel·lània:
La novel·la original, és del reconegut escriptor i guionista suec, John Ajvide Lindqvist (Port Humà, Border). Vaig tindre el gran plaer que fos jurat de la Secció Oficial del Festival de Sitges 2018, on vaig competir amb el meu segon curtmetratge “Le Blizzard”.

2. “The VVitch”

Aquí coneguda com “La Bruixa”, “The VVitch” és una pel·lícula del 2015 dirigida per Robert Eggers (The Lighthouse).
És el clar exemple de pel·lícula mal entesa, ja que el públic actual buscava una obra del Terror típic al qual ens estem acostumant en els últims anys. Ja sabeu, Sang, Fetge, Ensurts, Efectes sonors estridents que apareixen de cop per ajudar a espantar-nos, etc.

De què tracta?
1630, Nova Anglaterra. Un matrimoni de Colons Cristians, amb 5 fills, viuen al costat d’un bosc en el qual diuen que hi regna el Mal. Un dia, després que les collites no creixin, desapareix el seu fill acabat de néixer. A partir d’aquell moment, l’enfrontament entre ells coincidirà amb el mal creixent que habita en el bosc.

Perquè l’he revisat?
Sobretot per la seva atmosfera. Aquesta és creada gràcies a gairebé tots els elements de llenguatge dels que Eggers disposa. Pel que fa a fotografia i efectes, la predominança de les ombres contrastades, més d’un cop amb elements de llum “Natural” i la càrrega de l’ambient que notem gràcies a la boira. L’ús del format de la imatge, en aquest cas és 1.66:1, quasi quadrat i molt a prop del 4:3. Ens ajuda a endinsar-nos en l’angoixa dels personatges, ens pressiona, molt ben jugat amb l’enquadrament i la composició de l’interior dels plans del director. La BSO és una altra peça clau. Ens transporta progressivament a un malson al mateix ritme que el viuen els seus protagonistes. Des de cordes que poc tenen a veure amb l’harmonia, més aviat a crear sensacions, augmentar el misteri o el mal rotllo.

Menció especial per al mascle cabrit “Black Phillip”. Pell de gallina quan s’encabrita, mai millor dit.

Miscel·lània:
La BSO, en 2-3 moments del film, està composta de veus femenines. Un chorus molt similar (casualitat?) al que podem escoltar al gran clàssic “2001: Una Odissea en l’Espai” de Stanley Kubrick. Aquest augmenta i es fon amb la mateixa veu duplicada i aconsegueix portar-nos als moments més onírics de la cinta.

3. “Annihilation”

En tercer lloc, una perla del 2018 dirigida per Alex Garland (Ex Machina, Devs) i guionista experimentat (28 Days Later, Never let me go, Sunshine, Dredd…). Una petita perla incompresa. Tant és així que la Paramount, en els primers visionats del muntatge final del de l’obra, la van titllar de “complicada” i “massa intel·lectual” per al públic mitjà. Aquest fet va provocar que només s’estrenés en alguns cinemes dels Estats Units i la seva venda i estrena directament a Netflix. Doncs, tot i que sense dubte és una pel·lícula creada exclusivament per veure en sales de Cinema, s’ha d’agrair poder- la veure en el gegant de l’Streaming.

De què tracta?
Després que el marit de Lena sigui l’únic que torni d’una missió secreta de la qual anomenen Àrea X, es s’adonen que no sembla la mateixa persona. Lena, biòloga i exmilitar, emprendrà un viatge al costat de 5 dones més, per explorar la zona d’on ningú torna, i el perquè. Un cop dins, descobriràn que tot el “Shimmer” està controlat per una poderosa força d’origen alienígena.

Perquè l’he revisat? (SPOILERS)
Annihilation és un film metafòric. La meva mare, quan jo era només un nen, em deia que havia d’aprendre a llegir “entre línies”. Sobretot quan no entenia el sentit de la lletra d’alguna cançó que ella escoltava. El mateix passa amb qualsevol mena d’art, i el cinema no n’és una excepció. Annihilation no tracta d’una zona on un poder extraterrestre està afectant tot el seu entorn natural i tot allò que hi entra. Aquesta és l’excusa per parlar d’una altra cosa. En aquest cas, de la destrucció i l’autodestrucció. De com ens relacionem amb nosaltres mateixos i amb els altres. De com destruïm una relació fins a aconseguir que els altres ens abandonin, i en cas de recuperar-los, tornar de nou en el mateix cicle d’estabilitat i desestabilitat, de construir, i tornar a destruir. No és cap casualitat, i de fet, és la perfecta demostració del que defenso com a bona “Ciència-Ficció”, que tot l’embolcall sigui mesurat per fer-nos arribar aquesta idea. Garland crea un món que de forma plàstica i visual, ens transmet constantment això. Com? Doncs, en aquesta famosa Àrea X, el primer que podem comprovar, és que tot està en constant mutació. Des de plantes que han arribat a mutar entre elles i han creat noves espècies, a animals que els hi ha passat el mateix. Descobrirem també que als humans també els hi passa. Alguns acaben mutant en éssers florals, i d’altres entre humans i animals (brutal escena de l’ós que crida igual que una de les protagonistes, temps després que se l’hagi cruspit). L’Àrea X és una espècie de Càncer que no para de créixer i de modificar els codis genètics de tot el que coneixem. I si parlem de Tumors o Càncer, parlem de cèl·lules, i si parlem de cèl·lules, sabeu què? Parlem també del que anomenen “Autofàgia”. I aquí és on tot agafa forma. L’autofàgia, que vol dir “Menjar-se a un mateix”, és el procés que fan servir les cèl·lules per autorenovar-se. Aquestes es degraden i es reciclen amb els seus propis components. Així funciona tot a la fi, i així ens ho construeix Garland en aquest film. El tipus de malson de coloraines, altes llums i bellesa que ens proposa, està creat i MOLT justificat amb el que ens vol explicar. Si ho extrapolem al que li passarà a la nostra protagonista, no ens queda altra manera que veure que quan l’alienígena del final, es transforma i crea una còpia d’ella, Lena haurà de lluitar-hi en una espècie de ball de coreografies calcades entre una i l’altra (no podria ser d’una altra manera, ja que són una còpia exacta), per adonar-se que s’ha d’”autodestruir”, d ”aniquilar”, per poder seguir avançant (l’asfíxia contra la porta). Però, la metàfora no acaba aquí, sinó que en un final, de nou mal entès, no és que ella sigui la còpia, o el que ens pugui arribar a fer dubtar aquell quasi fluorescent brilli-brilli en els seus ulls mentre es fon en una abraçada amb el seu (MARIT?). Sinó que Garland ens diu que després de tot aquest procés, quan es tracta d’una caiguda, una destrucció, un enfrontament amb nosaltres mateixos, quan tornem a la “normalitat”, no som exactament les mateixes persones. Hem canviat. Hem tingut la necessitat d’aniquilar-nos, caure, per pujar de nou, canviar i millorar. Com ho fa la genètica, oi? Doncs res més que dir-vos que no. Que no és un film més sobre bestioles que vénen de l’espai per fer-nos mal o similar, igual que “E.T.” no és un film que realment parli sobre una d’aquestes, però en versió amigable, per nens i poca cosa més.

Menció especial per als productors que van tindre l’atreviment de donar llum verda a aquest guió, però un cop finalitzada la pel·lícula no van saber que fer-ne. Gràcies de tot cor igualment per haver-la deixat rodar.

Miscel·lània:
Alex Garland és també l’escriptor de la Novel·la “La Platja”, de la que es va fer un famós llargmetratge protagonitzat per un jove Leonardo DiCaprio i dirigit per Danny Boyle, amb qui Garland hi treballarà sovint com a guionista dels seus pròxims projectes.

4. “It Follows”

I per acabar, “It Follows”, Opera Prima de l’any 2014 de David Robert Mitchell (Under the Silver Lake).
Obra amb reminiscències del cinema de gènere dels 80. Es posiciona com una de les millors obres de gènere dels últims 10 anys de tot el que he vist, i no només per gust personal, sinó per analítica del seu llenguatge cinematogràfic.

De què tracta?
Jay, una noia que ronda els 18 anys, té una trobada sexual amb el seu noviet abans de perdre el coneixement per culpa d’ell. Un cop desperta, ell li explica que un ésser que pot adoptar la forma humana que vulgui l’aguaita i persegueix sense pausa fins que acabi amb ell. L’única forma de poder-lo esquivar, és mantenint relacions sexuals amb una altra persona. Això si, si aconsegueix matar a la persona a qui li has transmès, tornarà per tu, i així successivament.

Perquè l’he revisat?
“It Follows” és una pel·lícula que he vist 3-4 cops i és digna d’estudi per a qualsevol persona que estigui escrivint la seva primera peli, o busca la sort de poder-ne dirigir una.
Perquè dic això? Doncs perquè ens trobem davant un film molt ben treballat de principi a fi. Metafòric també, que reflexiona sobre com ens hem d’enfrontar als mals que ens aporta la vida adulta i sempre tindrem esperant-nos. L’ús de la sexualitat en tot el metratge, sent el disparador d’aquests elements negatius, fa que coincideixi amb l’edat dels protagonistes. Nens que estan deixant de ser-ho i sota la pàtina de la crisi i paranoia psicològica de les malalties de transmissió sexual, sumat a una direcció de producció que converteix el relat en atemporal, barrejant elements de diferents èpoques i com he avançat abans, molts d’aquests dels 70 i dels 80.

Però no vull deixar de banda la causa major de la meva revisió. Es tracta del llenguatge cinematogràfic que usa David Robert Mitchell. Com deia, tot el film està molt cuidat per transmetre el que ens vol explicar. Fins i tot, ens trobem amb un director molt creatiu i conseqüent. Crea un sistema d’imatges en vàries ocasions. La primera, i la més important, és sobre un moviment de càmera recurrent. Es tracta d’un moviment circular, d’uns 360o cada cop que “La presència” s’apropa a la nostra protagonista. Comença el film amb aquest moviment, i descobrim a una noia espantada que mira a “algú” que no veiem. A partir d’aquest moment, cada vegada que aquest ésser s’apropi a la nostra protagonista, el director ens deixarà el mateix moviment de càmera en la situació que sigui. Com a espectadors, potser no ens adonem conscientment, sinó més aviat de forma inconscient. Però el moviment hi és, i coincideix, com us deia abans, en el moment previ que Jay s’adoni que ve per ella.
Aquest “simple” moviment de càmera, és una de les moltes coses que conformen la pel·lícula, però ajuda, marca i crea una sensació concreta cada cop que passa, i es diferència de la resta d’elements. Alfred Hitchcock va fer anys abans una cosa similar. En el seu famós film “The Birds” o “Els ocells” aquí, va dissenyar i rodar plans molt picats just abans que els Ocells ataquessin als personatges. I sabeu què? Just coincidia quan els personatges començaven a discutir o tenien algun problema entre ells (Melanie i Mitch).
Si no us ho creieu, comproveu-ho vosaltres mateixos.

Menció especial a la BSO de Disasterpiece. Sintetitzadors que recorden ni més ni menys que al millor cinema de
John Carpenter.

– Àlvaro Rodríguez Areny

Comparteix aquesta Notícia