Breu història dels inicis de la relació entre l’àudio i la imatge.

18/03/2021 — Noticies

Quan em van proposar escriure pel blog del Festival Ull Nu vaig estar una bona estona intentant pensar quina seria una temàtica interessant pel lector i amb la que em sentís còmode. Finalment vaig decidir escriure sobre allò que conec millor, la música i el so, però des del punt de vista de l’audiovisual, en concret sobre la relació entre el so i la imatge. Per això, amb aquest article inicio una sèrie que tractarà aquesta temàtica des de diferents perspectives, històrica, creativa, tècnica, legal, etc.

En aquest primer article faré un repàs de com van ser els primers moments de la relació entre el so i la imatge en l’àmbit de l’audiovisual.

Des d’un principi la imatge i el so han anat de la mà. De fet, la relació entre imatge i so és natural i així la percebem, com per exemple amb el llamp després esperem el tro. Per això parlem d’audiovisual, ÀUDIO i VISUAL, dos elements que conformen el binomi imprescindible pel setè art. Per això són ben poques les produccions d’aquest àmbit projectades, emeses o distribuïdes que no tenen àudio. La imatge en moviment necessita l’àudio per adquirir una linealitat temporal i donar connexió a les imatges separades pels talls del muntatge. Ja sigui la paraula, el disseny sonor o la música, acompanyen, reforcen i complementen la imatge. Això no vol dir que no es pugui fer servir de forma narrativa o expressiva el silenci, però sempre en contraposició i per contrast al so que el precedeix.

Hi ha moltes i variades discussions de la relació entre so i imatge, sobre la percepció d’aquests i diversos tractaments en funció del corrent estètic que segueixen els cineastes. El que està clar és que la combinació entre el so i la imatge és el que genera l’audiovisual, però és el tractament i la combinació d’aquests dos elements el que dóna l’estil i el caràcter a l’obra. Cal tenir en compte que dins del so per audiovisuals hem de diferenciar entre el diàleg, els efectes sonors i la música. Tot i això en els inicis del cinema aquests tres elements no van ser presents de la mateixa manera en els primers films.

Les primeres obres creades a finals del s. XIX es coneixen avui en dia com pel·lícules de cinema mut, com les dels germans Lumière, i estaven pensades per presentar-se en públic amb acompanyament musical i de vegades amb algun efecte sonor. En aquest inici del cinema es pren com a referència la tradició del teatre, l’òpera i els poemes simfònics pel que fa al tractament del so. Sovint el piano era l’instrument escollit per acompanyar la imatge, però també es podia optar per orgues, petits conjunts instrumentals i orquestres així com gramòfons, que no només acompanyaven la imatge sinó que a més a més tenien la funció d’emmascarar el so que feien les bobines de les cintes. En l’època del cinema mut la música era el so principal que acompanyava la imatge, ja que els diàlegs i els sons produïts per les accions i els objectes de l’escena no es podien reproduir, el que no vol dir que no fossin presents, precisament l’absència d’aquests dóna espai a la imaginació per omplir automàticament allò que la manca de so no pot cobrir. La música es tractava de diverses maneres, de vegades era improvisada, d’altres s’escollien obres d’autors romàntics coneguts com Beethoven o Mendelssohn i s’adaptaven, d’altres era música original d’autors com Camile Saint-Saëns i com he dit, en algunes ocasions s’utilitzava música enregistrada. Quan la música era en viu de vegades s’intentava que els intèrprets produïssin efectes que reforcessin la imatge, per això l’orgue, com l’orgue Wurlitzer, o els conjunts instrumentals s’escollien sovint per cobrir aquesta necessitat. En qualsevol cas sempre era música incidental, és a dir, música que està fora de l’escena en què es desenvolupa l’acció. A poc a poc la música creada expressament va anar agafant importància i ja el 1915 l’augment d’aquest tipus de producció va ser significatiu. Una obra rellevant en aquest sentit va ser El naixement d’una nació, amb música Joseph Carl Breil, que seria l’autor de moltes més BSO i és considerat un dels primers professionals del sector. Tot i això, em veig obligat a dir que es tracta d’un film que es va produir amb la intenció de reescriure el relat de la guerra civil als EUA, per dir que l’esclavitud no havia estat tant dolenta, obertament racista i que justificava la supremacia blanca, en definitiva, un exemple més de com utilitzar l’art per fer propaganda i crear discursos que incideixin en la societat; però això ja ho tractaré en un altre article. Seguim…
Pel que fa a música enregistrada, a part de l’ús de gramòfons es va popularitzar el Photoplayer, un piano mecànic que funcionava amb rotlles de paper perforat i que requeria un tècnic que carregava els rotlles i podia interpretar alguns instruments de percussió i efectes sonors que l’instrument incorporava.

Els primers intents de sincronització entre imatge i so es van començar a realitzar en aquesta època i en alguns gèneres cinematogràfics com el terror, la ciència-ficció i els dibuixos animats els efectes sonors van començar a agafar importància. La creació sonora va arribar al cinema de la mà dels editors i muntadors que volien emfatitzar moments concrets que no tenien so en directe.
Pel que fa als diàlegs durant un temps es va recórrer al narrador, però aquesta figura va desaparèixer ràpidament amb l’aparició del que es coneix com a intertítols, texts filmats que s’intercalaven amb les imatges i les complementaven amb els diàlegs i pensaments dels personatges. No seria fins més endavant que l’enregistrament dels diàlegs permetria la seva reproducció sonora.

Amb la incorporació de l’electricitat als sistemes d’enregistrament i reproducció sonors el plantejament del so en el cinema va canviar. El 1925 es va començar a comercialitzar el tocadiscs que incorporava moltes millores en l’àmbit tècnic i de qualitat sonora i tota aquesta tecnologia es va aprofitar per revolucionar el sector. El 6 d’octubre de 1927 amb El cant del Jazz, l’era del cinema sonor va començar. Aquesta pel·lícula es considera el primer llargmetratge de la història del cinema sonor. Fins llavors la sincronització dels diàlegs amb la imatge no era correcta i fiable, i no s’havia pogut aconseguir un resultat satisfactori per estandarditzar aquest tipus de cinema, tot i que les primeres mostres de cinema sonor s’havien realitzat a París el 1900. Per tant fins que la tecnologia no va permetre una sincronització fiable i una fidelitat sonora en els enregistraments el canvi no es va produir.

Amb la pel·lícula El cantant de Jazz la indústria cinematogràfica d’arreu del món va començar a patir la transformació cap al que seria la nova forma de producció. A partir d’aquest moment la transició cap al cinema sonor seria inevitable. Durant el 1929 es produeixen nombroses pel·lícules sonores arreu del món. La primera pel·lícula sonora a Europa va ser Ich küsse Ihre Hand, Madame, a Espanya la primera pel·lícula va ser El misteri de la porta del sol i una mica més tard Fútbol, amor i toros, al Japó se’n van fer dos el mateix any Taii no musume i Furusato, i així una llarga llista que aniria creixent.

Un altre bon exemple de relació so i imatge és el de la pel·lícula King Kong (1933), dirigida per Merian C. Cooper i Ernest amb música de Max Steiner, un altre gran referent de BSO, i amb un disseny sonor molt treballat. Tot i que en els crèdits no apareixia ningú com a dissenyador sonor en aquesta obra ja es pot veure un gran treball en aquest sentit. L’encarregat de dur a terme tot aquest treball va ser Murray Spivack, el qual va desenvolupar diverses tècniques d’enregistrament i mescla per aconseguir el rugit de King Kong, la veu d’amor de la bèstia en les escenes amb el personatge de Fay Wray, els sons quan es colpeja el pit i la lluita amb el dinosaure. A més va tenir en compte que tots els sons estiguessin ben sincronitzats amb la música fent d’aquest film un dels primers grans referents en disseny sonor.

El cinema sonor va iniciar una revolució estètica, tècnica i conceptual que encara es manté avui en dia. Es van haver d’encarar molts reptes com l’enregistrament a plató i en exteriors, el soroll dels equips, els sistemes de mescla i doblatge, el disseny sonor, el color, el plantejament de la música, i un llarg etcètera que aniré tractant en els propers articles.

La indústria cinematogràfica va anar patint transformacions i s’ha vist estretament lligada a l’evolució tècnica per la seva millora qualitativa, però a la vegada la tècnica ha permès nous plantejaments estètics i veiem un cop més com l’art i la ciència es donen de la mà per evolucionar i complementar-se com ho fan la imatge i el so per fer realitat el que es coneix com el setè art.

Per últim, a tall de reflexió acabaré amb un aforisme que vaig trobar interessant:

“El cinema sonor ha aportat el silenci” Robert Bresson.

Comparteix aquesta Notícia